Avui
poca gent recorda aquesta Entitat barcelonina que durant molts anys
bategava al cor del Casc Antic.
Aquesta mena d’Entitats durant el
franquisme sempre estaven sota sospita i calia demostrar que els valors morals
no es perdien. Després amb la democràcia calia tenir un bon assortit de llegenda
de resistència al règim que certa o no, t’obria portes. Jo crec que la Penya
Cultural Barcelonesa es va moure sempre en la indefinició, com la majoria dels
catalans de a peu . De perdedors, a por, a trobar-se còmodes, a unes espurnes
de catalanitat, a un polsim de demòcrates…( els més agosarats es van fer de
convergència i tot ! ) però mai massa, sempre no gaire.., no agaféssim un cop d’aire.
Mala peça al teler per afrontar els nous temps …
Balls de diumenge vigilats pel “conserge”
que no trigava gens en veure obscenitats allà on ara no veuríem res de res.
Però allà molts dels nostres pares és van conèixer i van començar a sortir.
Zarzuelas… “el genero chico”. Però de tant en tant també es feia “Cançó d’amor
i de guerra”. Teatre amb “comedias de
enredos” i amagat darrera alguns grupets que feien teatre en català. “Danza” i
amagat darrera un Esbart. “Excursionismo” i amagat darrera el meu Agrupament
Escolta Pompeu Fabra. Ahh ¡ i també un gimnàs on fer lluites greco-romanes amb
un aspecte més semblant a un club de sado-maso que a un gimnàs, però resulta que
encara faltaven uns quants anys pels DIR i allà molts joves del barri fèiem
esport.
Tot això i moltes altres coses era la
Penya Cultural Barcelonesa però sobretot, sobretot era un espai social i
d’integració al barri amb el seu bar gegant amb taules de marble, una
biblioteca (pobre) i una sala de jocs.
Avui, és el Palau Alós i com a molt,
recordem que ara fa uns 15 anys l’edifici era ple d’ocupes i que un urbano va
morir en uns aldarulls una maleïda nit. Diaris i documentals recents ho van
recordant periòdicament , tots ells ignorant involuntàriament , crec …, que
allà va tenir la seva seu social durant
quasi 60 anys aquesta Entitat.
Segurament aquest oblit col·lectiu te
molt a veure amb la seva mort indigna. Hauria d’haver mort com van morir moltes
d’aquestes Entitats a finals del segle XX per manca de parròquia o perquè els
seus dirigents, ancians molts
d’ells, eren incapaços de veure més
enllà de la seva experiència i de que aquesta ja no els servia per un món i una
Barcelona que canviava a una velocitat mai vista. Però no!, La Penya va
agonitzar durant quasi 20 anys deixada de la ma de Deu i de les administracions
democràtiques. Uns perquè eren molt socialistes i aquesta mena d’Entitats amb
olor a postguerra els hi produïen al·lèrgies i els altres perquè no veien quina
mena de rèdit en forma de vots és podia treure d’una Entitat que havia tingut més
de mil socis però que als anys 90 tot just arribaven al centenar.
Jo, de jove, recordo a alguns dels
seus dirigents buscant desesperadament recursos econòmics, molts cops
equivocant les formes, molts cops a prop d’allò èticament incorrecte… i van anar
passant els anys…, s’havia de mantenir
un Palau, amb un teatre… una despesa monumental , fins que un Departament de la
Generalitat dit de Benestar ( diuen … )
va llençar les seves urpes sobre aquesta Entitat, no buscaven vots perquè no hi
havien…( i ja els tenien de la Feria d’Abril .. ) buscaven altres coses … una subvenció miserable
a canvi de moltes altres coses ( Espais, possibilitats… ) En pocs anys la Penya
va tancar completament espremuda. Quan després de poc temps un pobre urbano va
morir al seus peus jo no vaig poder deixar de pensar que un troç d’aquell test,
per vergonya de tots, també va sortir de Plaça Sant Jaume per deixar morir
premeditament la Penya Cultural Barcelonesa.
