domingo, 26 de febrero de 2017

Col.legi Academia Alvarez


Als anys 70 i 80 l’escola a Barcelona no estava per orgues, calia absorvir el creixement demogràfic amb unes eines escases. Els “Nacionals” que estaven con estaven…, les escoles vinculades a ordres religioses i un munt de col.legis i acadèmies privades més o menys laiques s’havien d’encarregar de tot plegat. A més, els canvis polítics, amb una certa tolerància van permetre embrions de noves escoles de pedagogia activa i va crear una certa  incertessa en el futur de l’escola diguem “tradicional”.

Allà al mig estava jo, amb la meva Academia Alvarez que diguem perteneixeria al grup d’escoles privades tradicionals, on els canvis costaven, on la coheducació ( perdó vull dir la co-instrucció …) va arribar bastant després del “destape” i on diguem també,  qualssevol cosa que surtis de la cel.lebració dels dies  “de la tortilla” o “de la sardina” o del “fundador” era un trasbals en tota regla.

Va ser una de tantes escoles privades de Barcelona, al casc antic, al carrer princesa allà on ara hi ha hotels i un farcit de botigues amb pocs autòctons. Potser tenia una mica més de prestigi que d’altres, per allò de l’antiguetat ( ja la portava la segona generació de mestres… ) prestigi que per cert, els pares pagaven amb escreix.

Eren altres temps, la majoria de pares en tenien prou amb el que creien una bona instrucció acadèmica, la paraula del mestre era dogma i ningú es planteixava que en molts casos la formació pedagògica d’aquests mestres era escasa ( o nula … ), que el que ara definim com a problemes dels infants ( dislèxies, atenció, relacions … ) llavors eren nens “burrus”, desobedients o rarets, que molts d’aquests mestres estaven més pendents del rellotge, de fumar  o de llegir el diari a clase que d’atendre als 44 nois que els hi havien embotit en un espai que ara mateix faria que ens possesim les mans al cap. Malgrat això, recordo en molt carinyo a algun d’ells, als que la seva intuició i l’experiencia havia ensenyat molt més que moltes titulacions.

Els Directors eren molt més que directors, eren empresaris més o menys avars, eren les AMPES, el Calustre de professors i el Consell Escolar tot, tot junt en una sóla persona que feia com “Juan Palomo” , però sobretot, sobretot eren guies ideològics de la seva escola ( que per alguna cosa era seva ! ). Terror de mestres joves i amb noves idees, ja era previsible que els canvis socials els agafarien amb el peu canviat, que no tots s’adaptarien als concerts educatius per a sobreviure.

I Així va ser…, com a  empreses  algunes van tenir una mort més digna i d’altres menys… La democràcia es va consolidar, els jocs olimpics asomaven el nas, el baby boom va passar i la realitat en forma d’una forta immigració extranjera va canviar, ja no hi havia lloc per a escoles només dirigides per el criteri personal del seu director, els pares volien qualitat educativa més que quantitat instructiva, les instal.lacions s’havien d’adaptar ( o sacrilegi … ¡! ) a una normativa superior, els professors tenien criteri propi i els bons ja començaven a marxar als “Nacionals” que no eren ja “Nacionals” sinó una Escola pública ja consolidada. Fins i tot els alumnes tenien veu… es veu que podien pensar i tot !

lunes, 19 de octubre de 2015

PENYA CULTURAL BARCELONESA



Avui  poca gent recorda aquesta Entitat barcelonina que durant molts anys bategava al cor del Casc Antic.

Aquesta mena d’Entitats durant el franquisme sempre estaven sota sospita i calia demostrar que els valors morals no es perdien. Després amb la democràcia calia tenir un bon assortit de llegenda de resistència al règim que certa o no, t’obria portes. Jo crec que la Penya Cultural Barcelonesa es va moure sempre en la indefinició, com la majoria dels catalans de a peu . De perdedors, a por, a trobar-se còmodes, a unes espurnes de catalanitat, a un polsim de demòcrates…( els més agosarats es van fer de convergència i tot ! ) però mai massa, sempre no gaire.., no agaféssim un cop d’aire. Mala peça al teler per afrontar els nous temps …

Balls de diumenge vigilats pel “conserge” que no trigava gens en veure obscenitats allà on ara no veuríem res de res. Però allà molts dels nostres pares és van conèixer i van començar a sortir. Zarzuelas… “el genero chico”. Però de tant en tant també es feia “Cançó d’amor i de guerra”.  Teatre amb “comedias de enredos” i amagat darrera alguns grupets que feien teatre en català. “Danza” i amagat darrera un Esbart. “Excursionismo” i amagat darrera el meu Agrupament Escolta Pompeu Fabra. Ahh ¡ i també un gimnàs on fer lluites greco-romanes amb un aspecte més semblant a un club de sado-maso que a un gimnàs, però resulta que encara faltaven uns quants anys pels DIR i allà molts joves del barri fèiem esport.

Tot això i moltes altres coses era la Penya Cultural Barcelonesa però sobretot, sobretot era un espai social i d’integració al barri amb el seu bar gegant amb taules de marble, una biblioteca (pobre) i una sala de jocs.

Avui, és el Palau Alós i com a molt, recordem que ara fa uns 15 anys l’edifici era ple d’ocupes i que un urbano va morir en uns aldarulls una maleïda nit. Diaris i documentals recents ho van recordant periòdicament , tots ells ignorant involuntàriament , crec …, que allà va tenir la seva seu social  durant quasi 60 anys aquesta Entitat.

Segurament aquest oblit col·lectiu te molt a veure amb la seva mort indigna. Hauria d’haver mort com van morir moltes d’aquestes Entitats a finals del segle XX per manca de parròquia o perquè els seus dirigents,  ancians molts d’ells,  eren incapaços de veure més enllà de la seva experiència i de que aquesta ja no els servia per un món i una Barcelona que canviava a una velocitat mai vista. Però no!, La Penya va agonitzar durant quasi 20 anys deixada de la ma de Deu i de les administracions democràtiques. Uns perquè eren molt socialistes i aquesta mena d’Entitats amb olor a postguerra els hi produïen al·lèrgies i els altres perquè no veien quina mena de rèdit en forma de vots és podia treure d’una Entitat que havia tingut més de mil socis però que als anys 90 tot just arribaven al centenar.

Jo, de jove, recordo a alguns dels seus dirigents buscant desesperadament recursos econòmics, molts cops equivocant les formes, molts cops a prop d’allò èticament incorrecte… i van anar passant els anys…,  s’havia de mantenir un Palau, amb un teatre… una despesa monumental , fins que un Departament de la Generalitat  dit de Benestar ( diuen … ) va llençar les seves urpes sobre aquesta Entitat, no buscaven vots perquè no hi havien…( i ja els tenien de la Feria d’Abril .. )  buscaven altres coses … una subvenció miserable a canvi de moltes altres coses ( Espais, possibilitats… ) En pocs anys la Penya va tancar completament espremuda. Quan després de poc temps un pobre urbano va morir al seus peus jo no vaig poder deixar de pensar que un troç d’aquell test, per vergonya de tots, també va sortir de Plaça Sant Jaume per deixar morir premeditament la Penya Cultural Barcelonesa.