Col.legi Academia Alvarez

Als anys 70 i 80 l’escola a Barcelona no estava per orgues, calia absorvir el creixement demogràfic amb unes eines escases. Els “Nacionals” que estaven con estaven…, les escoles vinculades a ordres religioses i un munt de col.legis i acadèmies privades més o menys laiques s’havien d’encarregar de tot plegat. A més, els canvis polítics, amb una certa tolerància van permetre embrions de noves escoles de pedagogia activa i va crear una certa  incertessa en el futur de l’escola diguem “tradicional”.

Allà al mig estava jo, amb la meva Academia Alvarez que diguem perteneixeria al grup d’escoles privades tradicionals, on els canvis costaven, on la coheducació ( perdó vull dir la co-instrucció …) va arribar bastant després del “destape” i on diguem també,  qualssevol cosa que surtis de la cel.lebració dels dies  “de la tortilla” o “de la sardina” o del “fundador” era un trasbals en tota regla.

Va ser una de tantes escoles privades de Barcelona, al casc antic, al carrer princesa allà on ara hi ha hotels i un farcit de botigues amb pocs autòctons. Potser tenia una mica més de prestigi que d’altres, per allò de l’antiguetat ( ja la portava la segona generació de mestres… ) prestigi que per cert, els pares pagaven amb escreix.

Eren altres temps, la majoria de pares en tenien prou amb el que creien una bona instrucció acadèmica, la paraula del mestre era dogma i ningú es planteixava que en molts casos la formació pedagògica d’aquests mestres era escasa ( o nula … ), que el que ara definim com a problemes dels infants ( dislèxies, atenció, relacions … ) llavors eren nens “burrus”, desobedients o rarets, que molts d’aquests mestres estaven més pendents del rellotge, de fumar  o de llegir el diari a clase que d’atendre als 44 nois que els hi havien embotit en un espai que ara mateix faria que ens possesim les mans al cap. Malgrat això, recordo en molt carinyo a algun d’ells, als que la seva intuició i l’experiencia havia ensenyat molt més que moltes titulacions.

Els Directors eren molt més que directors, eren empresaris més o menys avars, eren les AMPES, el Calustre de professors i el Consell Escolar tot, tot junt en una sóla persona que feia com “Juan Palomo” , però sobretot, sobretot eren guies ideològics de la seva escola ( que per alguna cosa era seva ! ). Terror de mestres joves i amb noves idees, ja era previsible que els canvis socials els agafarien amb el peu canviat, que no tots s’adaptarien als concerts educatius per a sobreviure.

I Així va ser…, com a  empreses  algunes van tenir una mort més digna i d’altres menys… La democràcia es va consolidar, els jocs olimpics asomaven el nas, el baby boom va passar i la realitat en forma d’una forta immigració extranjera va canviar, ja no hi havia lloc per a escoles només dirigides per el criteri personal del seu director, els pares volien qualitat educativa més que quantitat instructiva, les instal.lacions s’havien d’adaptar ( o sacrilegi … ¡! ) a una normativa superior, els professors tenien criteri propi i els bons ja començaven a marxar als “Nacionals” que no eren ja “Nacionals” sinó una Escola pública ja consolidada. Fins i tot els alumnes tenien veu… es veu que podien pensar i tot !